La comarca, com a entitat local de caràcter territorial amb autonomia i personalitat jurídica pròpia, si bé no és un element nou en l'organització territorial de Catalunya, és un concepte relativament recent.
La base 5a de les redactades a Manresa, el 1892, "per a la Constitució Regional Catalana" o Bases de Manresa, establia que la divisió territorial "tindria per fonament la comarca natural i el municipi".
La Generalitat de l'època republicana també aprovava, el 1936, la divisió comarcal de Catalunya. I l'Estatut d'autonomia de 1979 preveu que la Generalitat de Catalunya estructurarà la seva "organització territorial en municipis i comarques" i "també podrà crear demarcacions supracomarcals".
D'acord amb l'antecedent de la divisió del territori prevista el 1936, la legislació catalana estableix la divisió i l'organització territorial de Catalunya en comarques. La comarca és "una entitat local de caràcter territorial formada per l'agrupació de municipis contigus" i té "personalitat jurídica pròpia i plena capacitat i autonomia per al compliment dels seus fins".
Tant la divisió com l'organització comarcal es regeixen per aquests criteris:
- Els àmbits territorials han de coincidir amb els espais geogràfics en què s'estructuren les relacions bàsiques de l'activitat econòmica i han d'agrupar municipis amb característiques socials i històriques comunes.
- Els àmbits territorials han de ser els més adequats per fer efectius els principis d'eficàcia, de descentralització i de participació en la prestació dels serveis públics.
La regulació actual de les comarques ve determinada pel Decret Legislatiu 4/2003, de 4 de novembre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei d'Organització Comarcal de Catalunya.
La llei preveu el procediment i els requisits per determinar la divisió territorial i per modificar i crear demarcacions comarcals, la seva denominació i la seva capacitat.
